El jovent d'avuí

Jo sóc jove, encara m' hi considero, tinc trenta anyets...donçs com és que hi ha coses que veig que fan els que tenen 11 p 12 o 15 o 16 o 20 i penso que -quines burrades fan!- o -jo això no ho feia- o potser si que ho feia i no ho retinc al disc dur?

No se, veig nens d'onze o dotze anys molt però molt maleducats i sense cap respecte, ni pels seus companys, ni pels grans ni els avis ni la seva ciutat o el seu poble ni res. Tots tenen l'últim model de mòbil, tots tenen consola de videjocs, tots quan siguin grans volen tenir una merda de cotxe "tunejat" i posar el putu "regueton" o els més puristes la merda de la "música màquina". Tots saben qui és la Pantoja o el Cayetano...jo es que flipo!
Ara no els preguntis per llibres(!) -lo que?- ni per jocs per jugar al carrer (que no sigui ni menjar pipes als portals ni parlar dels protagonistes de Rebelde Way). El dia que vaig flipar i bastant va ser fa uns dos mesos. Era un dissabte per la tarda i a la botiga hi havia un parell de clients mirant uns còmics, quan van entrar un grupet de quatre nens d'uns dotze o tretze. Un d'ells ve normalment a comprar-se el Naruto (la última sensació nipona de fa un parell de temporades) cada mes. Donçs bé, un dels seus amics, ve veure a la secció de còmic-USA, còmics de l'Spiderman, com és natural. Donçs el comentari d'aquest jovenet va ser -ala! también hacen cómics!!!- com si fos una cosa, poc menys que extraordinaria o aliena a la realitat.

Igual penseu que exagero, però senyors, que no parlem de Pórtico, o Canario Negro. Estem parlant d' un dels personatges més icònics del còmic americà. Hostia!
Que porta quaranta anys d'històries i pàgines a les espatlles! que el nen aquell només el conegui per les pel·lícules, videojocs o figuretes o de més productes de (al lloro amb la paraula en castellà) mercadotécnia, però més trist és que el seu pare o sa mare no li hagin dit -no nen que l'Spiderman és un personatge de còmics, mira els còmics són uns papers grapats amb dibuixets que....- I com aquest exemple una muntanya.

Els nanos d'avuí jo no se que els ensenyen i no em refereixo e l'escola. A l'escola prou feïna tenen perquè la canalla no es mati entre ells, o no agredeixin a un "profe" (inpensable als meus dies) o alguna altra burrada per l'estil. AL que me refereixo, és que aprenen dels seus pares? ben poca cosa diria, perquè clar, molts dels que ara són pares les seves màximes a la vida són tenir un cotxe "tuning", vure Gran Hermano i el Salsa Rosa i poca cosa més. Una llàstim ade debò. Esclar que sempre hi ha excepcions, per mostra, les meves nebodes que són una joia.
Au! avuí ja he rajat prou. Demà més...